 |
Ksar El Khorbat, Marroc
Tel. 00-212-535880355 Fax 00-212-535880357
Mòbil 00-212-676527392
 |
El Museu dels Oasis
Obert el novembre de 2002,
el Museu dels Oasis ocupa un conjunt de tres cases restaurades dins l’alcàsser El Khorbat
Oujdid. La seva superfície coberta és de 600 m2 repartits a tres nivells.
VEURE UN PLA DEL MUSEU DELS OASIS
El seu objectiu és clarament didàctic. Ha estat pensat per a
respondre a totes les petites preguntes que sovint es fa el viatger sobre la cultura del sud del Marroc.
El Museu dels Oasis presenta als seus visitants:
711 antiguitats i objectes d'ús
tradicional 49 fotografies explicatives 33 fotografies històriques 17 plans 14 maquetes i reproduccions 6 mapes temàtics 4 pintures explicatives fetes per
l'artista local Rachid Bouskri
|
OFERTA ESPECIAL!
HABITACIONS DOBLES
A PARTIR DE 35 €
|
 |
SALA 1
Els oasis: agricultura i vida sedentària
A la regió
pre-sahariana del sud del Marroc, l’agricultura i la vida sedentària queden
limitades al fons de les valls, on l’aigua procedent del Gran Atlas i del
Jebel Saghro fa possible la irrigació.
Aquests fons de
valls on es pot conrear constitueixen vertaders oasis envoltats de terreny
erm. L’aigua hi arriba en alguns casos per un riu de superfície, en altres
per un curs subterrani captat mitjançant els pous i en d’altres per una khetara.
|
 |
SALA 2
El comerç
A més a més de zones
agrícoles en ple desert, els oasis també constitueixen uns centres
comercials per l’avituallament de tota la regió a través dels seus mercats
permanents o setmanals.
Antigament
representaven, al mateix temps, etapes de les rutes mercantils de les
caravanes, que comunicaven les ciutats del nord del Marroc
amb l’Àfrica subsahariana. Aquesta funció els va donar
una gran prosperitat econòmica.
|
|
|
SALA 3:
L’artesania
Als oasis, la
producció artesana es destina a cobrir les necessitats locals i també la
demanda dels nòmades de la regió. La forja de ferro és una labor específica
dels negres. L’orfebreria de plata era antigament una especialitat dels
jueus. La fusteria i l’albarderia són també oficis dels homes.
Les dones, per la
seva banda, practiquen el teixit de catifes o de mantes i el brodat de
haiks, no d’una manera professional sinó com activitats complementàries a la feina de casa.
|
|
|
SALES 4, 5, 6:
La terrissa
Als oasis del sud de
l’Atlas, la terrissa és una activitat professional dels homes, en la qual
s’han especialitzat un cert nombre de pobles. Es tracta d’una terrissa
simple i utilitària, sense pintures ornamentals però vidrada en alguns casos
amb un esmalt natural.
Aquest esmalt s’obté
de la mescla de tres minerals: quars, un gres argilós i finalment sulfur de
plom si es vol donar una tonalitat ocre o bé òxid de coure per a aconseguir
un color verdós.
|
 |
SALA 7:
El sistema tribal
El vincle entre els
membres d’una tribu és un avantpassat en comú, que pot ser real o bé
llegendari. En canvi, no necessiten un territori específic per a ells,
podent trobar-se dispersats pels quatre cantons del país i podent compartir
llurs pobles amb veïns que pertanyin a altres tribus.
Cada tribu es
subdivideix en fraccions, clans i famílies, basant-se sempre en els vincles
de sang. A més a més, diferents tribus es poden unir per a formar una
confederació.
|
|
|
SALA 8:
La indumentària
Cada tribu té la
seva manera particular de vestir-se i de guarnir-se. En general, la
vestimenta dels homes és el barnús de llana o de cotó, la gel·laba o bé una
capa anomenada selham o azenar, acompanyats amb un sarró de
cuir i una daga. No es cobreixen el cap, només se l’envolten amb un petit
turbant blanc o negre.
Les dones
s’emboliquen amb un haik brodat segons els dibuixos propis de la seva
tribu i que pot rebre diferents noms. Aquest haik els cobreix el cos
i sovint el cap, en alguns casos fins i tot la cara. Quan no és així, fan
servir un mocador. Diferents tatuatges del rostre permeten identificar
igualment la seva filiació tribal. Abundants joies d’argent completen la
seva indumentària tradicional: braçalets, collarets, fíbules, etc.
Avui dia una part de
la població ha adoptat la vestimenta occidental o bé la que impera a les
grans ciutats marroquines. El tatuatge està desapareixent i les noves joies
són fetes d’or.
|
|
|
SALA 9:
La festa
Les festes més
importants són els casaments. Poden durar tota una setmana i un gran nombre
de persones hi pren part. També hi ha altres celebracions familiars menors,
com els naixements i les circumcisions.
Cada tribu té el seu
propi folklore, la seva música i els seus vestits de gala, en especial els
vestits de les dones, que a més a més es maquillen la cara i es posen
alquena a les mans i als peus.
Una altra mena de
festa són els mussems, que es celebren en torn a la tomba d’un sant.
Tenen lloc una vegada a l’any, a l’ocasió de l’Aid El Kebir (commemoració
del sacrifici d’Abraham), del Milud (aniversari de la naixença de Mahoma) o
bé al final de les collites.
Als mussems
hi canten i ballen els membres d’una confraria religiosa determinada i solen
acompanyar-se d’un gran mercat.
|
|
|
SALA 10:
La guerra
Al llarg dels
segles, la guerra era una activitat habitual entre les tribus, entre les
fraccions d’una mateixa tribu i entre els alcàssers. Es feia per diferents motius:
Per la distribució de l’aigua de regar. Per l’ocupació de les terres de conreu. Pel repartiment de les zones de pastura. Per a obtenir grans en èpoques de males collites. Per a venjar injúries personals.
La darrera gran
guerra va tenir lloc als oasis del sud de l’Atlas entre el 1917 i el 1933,
quan l’exèrcit francès va sotmetre el territori davant la resistència de les
tribus nòmades. D’ençà d’aleshores, la intervenció de l’Estat central permet
solucionar els conflictes sense necessitat de recórrer a les armes.
|
 |
SALA 11:
El culte judaic
Certa població
d’origen israelita es troba present als oasis del sud de l’Atlas des de fa
més de vint segles. una part d’aquesta població ha conservat la seva religió
a través de la història, malgrat la islamització de la resta dels habitants.
Pel culte judaic,
una sinagoga i un cementiri hebreu existien antigament a cada poble on els
israelites tenien un barri propi. Allí desenvolupaven unes activitats
específiques: comerç, préstec de diners,
orfebreria i altres menes d’artesania.
Quasi tota la
població jueva va emigrar a Israel el 1967 com a conseqüència de la guerra
dels Sis Dies.
|
|
|
SALA 12:
El culte islàmic
La pràctica del
culte islàmic implica l’existència d’una mesquita a cada poble per a la
pregària del divendres al migdia (la resta de les oracions poden resar-se a
la mesquita o a qualsevol altre lloc).
També implica la
presència d’un cementiri a prop del poble, on s’enterra els morts embolicats
amb un sudari blanc, sense caixa, reposant sobre el seu costat dret i mirant
cap a La Meca. Dues pedres clavades a terra indiquen la posició de cada
tomba.
La major part dels
cementiris gaudeixen de la protecció espiritual d’un marabut
(mausoleu d’una persona considerada santa), que constitueix a més a més un
lloc de visita i de pregària. Si la mesquita queda reservada sovint als
homes, el marabut és freqüentat sobretot per les dones.
|
 |
SALES 13, 14:
El graner
Les collites de
gramínies s’emmagatzemen en graners per a distribuir-les al llarg de l’any i
per a evitar el seu robatori.
Dintre dels
alcàssers, uns petits graners privats formen part de cada habitatge. A determinats pobles
que no estan envoltats de muralles, un graner fortificat d’ús comunitari
ofereix certa seguretat a les diferents famílies. En alguns casos compta amb
la protecció simbòlica d’un marabut. Per la seva banda,
les tribus nòmades comptaven antigament amb uns graners dissimulats en
alguns cingles del Gran Atlas.
|
 |
SALA 15:
La nutrició
La base de la
nutrició és la farina de blat, d’ordi o de blat de moro. Amb aquesta farina
es fan el pa i el cuscús. Aquest darrer constitueix el sopar habitual.
Per dinar, el pa
acompanya llegums i bocins de carn cuits en una salsa feta d’oli i d’aigua
amb moltes espècies. Antigament la guisaven en un atuell de terrissa, substituït
avui per l’olla de pressió.
Per esmorzar, el pa
es menja sucat en oli d’oliva i s’acompanya de te. Uns altres tipus
d’esmorzars són la sopa d’ordi i el pa farcit de grassa.
|
 |
SALA 16:
La farmàcia tradicional
Un gran nombre de
productes naturals es fan servir per a guarir les diferents malalties i
també de vegades per a obtenir èxit en els negocis o bé en el terreny de
l’amor, mitjançant la bruixeria.
Una menció apart es
mereix l’alquena (henna), una herba que es conrea als oasis del sud
de l’Atlas i s’exporta a tot el Marroc. S’aplica a les ferides i a les
malalties de la pell –amb resultats que no sempre són favorables-, però
també la fan servir les dones per a tenyir-se de vermell les palmes de les
mans, les plantes dels peus o els cabells, per una raó estètica i per a
donar bona sort.
Els dibuixos
d’alquena amb motius geomètrics són molt populars a les ciutats marroquines,
però no en aquesta regió.
|
|
|
SALES 17, 18, 19:
L’arquitectura de terra
Tot l’habitatge
tradicional als oasis del sud de l’Atlas està fet de terra crua, mitjançant dos sistemes clarament diferenciats:
La tàpia per a les parets
principals. Les toves destinades als envans,
a les arcades, a les columnes i a l’ornamentació.
L’arrebossat és
sempre de fang barrejat amb palla. Els sostre poden
fer-se de fusta de palmera, de branques de tuia, de canyes o de tiges de
baladre, col·locades en alguns casos de manera que formin dibuixos
decoratius. Aquests forjats s’aguanten sobre bigues de palmera, de pollancre
o de tamariu i es cobreixen amb una capa de terra.
|
|
|
SALA 20:
Alcassabes i alcàssers
Tot l’habitatge
tradicional dels oasis del sud de l’Atlas es basa en el principi de la fortificació.
L’alcassaba (casba
o tighremt) és un edifici de tres o quatre plantes amb torres de
vigilància als quatre cantons i algunes vegades –no sempre- un pati
central. L’alcassaba es troba generalment isolada, però també es pot alçar a
l’interior d’un alcàsser.
L’alcàsser (ksar
o ighrem) és un poble envoltat de muralles amb torres de vigilància
en diferents punts i una o diverses entrades monumentals. A l’interior, a
més a més de les cases, hi ha sempre una mesquita, un espai destinat a les
festes i en alguns casos una posada (fonduk).
Avui dia l’alcassaba
i l’alcàsser es veuen substituïts de mica en mica pels nous habitatges de formigó armat.
|
 |
SALA 21:
La torre de vigilància
Dins d’un alcàsser,
cada torre de vigilància –tret de les dues de l’entrada- pertany a un veí,
que antigament era el responsable de controlar els voltants i, en cas de
conflicte armat, de defensar la seva part de la muralla.
Al pacificar-se els
oasis del sud de l’Atlas, aquesta torre esdevingué un saló on rebre les visites.
|
 |
SALA 22:
La vida nòmada
Si la cria de vaques
té lloc a l’interior dels alcàssers, la d’ovelles, dromedaris i
cabres fa necessari un desplaçament constant a la recerca de pastura. Per a acompanyar els
ramats en aquest desplaçament, una part de la població s’ha adaptat a la
vida nòmada; habiten en khaimes i s’enduen allà on van totes les
seves pertinences.
Tractant-se d’una
vida singularment dura, aquests pastors són molt més forts, resistents i
valents que els agricultors sedentaris. Per aquest motiu, antigament hi
havia una relació de vassallatge entre els protectors nòmades i els seus
súbdits que llauraven la terra als oasis. |
|
El Museu
dels Oasis és el primer i únic establiment d'aquestes característiques obert al sud del Marroc.
|
|
|
|
